En Memòria de Isabel Sevilla 18-11-2009

Un cant d’esperança per als qui quedam




Ara no vos penséssiu que aniré a escriure una cançó...!!! Res d’això. Sols vos parlaré des de la meva modesta experiència personal.

Únicament vaig treballar un parell de mesos amb na Isabel, però tothom que la coneixia me n‘havia parlat molt bé d’ella i de la bona tasca que feia. Fins i tot companyes de feina comuns d’altres IES m’havien donat molt bones referències. He de dir a tot això que tenien raó i ho vaig poder comprovar amb la meva tutoria...que tot s’ha de dir era un bon “oceà” de grup ...entre “Mars” i “Marines” tot era aigua...!!! jejje

Quan perdem alguna persona de les característiques de na Isabel i sols quan ja ha fugit és quan ens adonem del gran buit que deixen. És una experiència que qui no l’ha passada no ho pot entendre.

Al principi sembla com si no fos ver, com si no hagués passat, malgrat has vist dia a dia el seu patiment i la seva lluita per sobreviure i traient forces de no saps on l’has acompanyada en el camí de la malaltia donant-li ànims amb un somriure als llavis. Sembla una pel·lícula i estàs prou convençut que ha anat de viatge i que en qualsevol moment trucarà o arribarà. És la primera fase del dol.

Mirant la foto de l’orla del passadís ningú diria que ja no vindrà més al IES i que no podrem gaudir més de la seva companyia.

A diari notes la seva presència, per tot arreu, com quan sabies amb seguretat que era a casa i malgrat no la veies notaves que era a la cuina fent el sopar, o que estava a la dutxa, o que....

Sents la seva olor, escoltes els seus enrenous i la seva veu, si, sí, la seva veu o estàs somniant? Veus la seva imatge transparent truiant per dins la llar que compartíeu i quan te gires a mirar, de sobte ja no hi és. Tens pànic i por d’oblidar tot això per sempre... Ja t’ho dic jo, això s’oblida.!!! I si t’aferres a les fotografies, als vídeos per fer memòria.... això són vuits i nous i cartes que no lliguen!!! Però també t’he dic que te quedaran per sempre coses molt més valuoses: els RECORDS, dels moments que heu viscut i compartit junts que com diu en Joan Manel Serrat “acechan detrás de la puerta”, apareixen en qualsevol moment quan menys t’ho esperes per reviure moments de tot color i tenen un gust agre i dols alhora, sents plaer però te deixen una espineta clavada que no fuig.

Després arriba l’etapa en que tens remordiments de disfrutar de viure perquè no pots compartir amb ella aquests moments feliços que la vida torna a dur i recordes amb dolor les coses que havíeu planificat fer junts, els projectes compartits que van quedar a l’aire , sembla que aquesta espineta no fugirà mai i fins i tot t’ho estimes més així per mantenir viva la seva presència.

Ah jove..!!! no te facis il·lusions de ser una “Alma en pena de por vida” , res d’això, un bon dia no saps ben bé que és el que ha passat o com ha passat però t’aixeques un matí i ja no hi ha tristesa, ni dolor, ni culpa, l’espineta s’ha esvaïda ETS FELIÇ, la seva presència perdura i els records són més clars.

Aquí arribes a la fase final quan recordar-la te posa alegre i te’n adones que has rebut i acceptat la seva herència...la tens dins tot el temps, quan t’escoltes parlar i dius les seves frases, quan fas les coses a la seva manera acostumada, quan te mires al mirall i veus reflectida en tu la seva imatge...no vos penseu que no sigui gros ... “ tenc les arrugues en els mateixos llocs que la meva mare” ja te val mami...!!!!

"Tens per sempre tot el que vas aprendre d'ella"

Tu Nicolau tens més sort perquè tens una personeta, na Maria, que n’és el seu viu retrat i la pots abraçar i besar. T’ha deixat el millor regal que te podia fer, la millor joia del món.

Na Maria té les dues coses que més me varen cridar l’atenció quan vaig conèixer a na Isabel i que me varen fer enveja sempre:

Jo que tenc la pell blanca com la llet i que no me pos morena ni de miracle, admirava el seu color de pell obscur i daurat.

I Aquells ulls grans i negres “negros como el azabache” com deia en Juan Ramón Jiménez a “Platero y yo”, que és la primera metàfora de la que vaig tenir consciència a la escola durant la meva infantesa. Que ho és d’insòlit el món dels records...!!!

Sembla que la vida segueix, que al cap d’un temps el rastre dels morts se perd i aquí no ha passat res, però aquesta dura experiència possiblement serà la més beneficiosa per a la teva vida perquè t’haurà fet descobrir els vertaders valors: l’amor, l’empatia, la força interior, la resiliència, valorar les petites coses, gaudir amb intensitat dels curts moments de felicitat... en definitiva hauràs descobert el vertader sentit de la vida i hauràs rebutjat per sempre la superficialitat.

Ara fes una cosa per mi, pensa amb una qualitat i un defecte de na Isabel. Doncs d’aquí a un parell d’anys recorda’t de mi i torna a pensar-hi , ja veuràs que sols recordes la “qualitat”, que guai no? màgia potser...!!! És clar en morir esdevenim MITES.




Antònia Beltran